dissabte, 1 d’abril de 2017

OLIVE KITTERIDGE, d'Elizabeth Strout


Per conèixer una mica més Elizabeth Strout ens ha semblat adient apropar-nos al seu web oficial on podem trobar informació sobre els seus llibres, publicacions, opinions de la crítica i, és clar, informació més personal de l'autora. 

Va néixer a Portland, Maine el 1956 i va crèixer en petits pobles de Maine i New Hampshire, al Nord-est dels Estats Units. Els seus pares eren tots dos professors d'universitat. Va començar a escriure històries des de molt jove, emplenant llibretes i enviant-les a diferents revistes. Li van publicar la primera història als 26 anys. Es va llicencià en anglès el 1977 i després va estudiar dret i gerontologia. Va exercir poc temps d'advocada perquè després es va traslladar a Nova York i decideix enfocar-se en l'escriptura, a treballar de professora a la universitat i a pujar la seva família.

Compta a l'actualitat amb la publicació de 6 novel.les. La primera fou Abide with me (2006) i l'última El meu nom és Lucy Barton (2016), però aquest abril sortirà Anything is possible (2017).


Ens ha agradat especialment la següent cita del web, on l'autora explica, des del seu punt de vista, perquè ens agrada llegir:

“We want to know, I think, what it is like to be another person, because somehow this helps us position our own self in the world. What are we without this curiosity?"
(" Nosaltres volem saber, penso com ser una altra persona, perquè d'alguna manera això ens ajuda a posicionar-nos al món. Què seríem sense aquesta curiositat?"

De totes les seves novel·les, la que ha obtingut més reconeixement nacional i internacional fins ara, és la obra que ens ocupa:   Olive Kitteridge (2008). Va ser guardonada amb el premi Pulitzer 2009, el Bancarella 2010 i el Llibreter 2010. 

Podeu veure com parla del seu llibre a la Videoentrevista a Elizabeth Strout, quan li van concedir el premi Llibreter 2010 per Olive Kitteridge.(3/08/2010) Amb subtítols en català.


Olive Kitteridge es tracta d'un recull de 13 històries diverses lligades d'alguna manera a l'Olive, la protagonista principal, i al lloc on viu, el petit poblet de Crosby, al Nord-est dels Estats Units. Però, de fet, la protagonista no apareix a totes les històries, a vegades simplement n'és una referència. Així que podríem dir, que  l'Olive i el poble de Crosby, ens permeten conéixer molts altres personatges i "cadascú guarda a dins seu una gran història. És la filosofia d'Elizabeth Strout." com diu Sílvia Soler en un article d'opinió al PuntAvui (3/08/2013). 

Quin personatge, quina història ens ha agradat més? La de l'amor secret del seu marit, la seva, les del seu fill, la d'en Harmon i la Rose, la de la pianista, la de la Júlia...o potser han estat les relacions turbulentes pares-fills de Marea entrant, Un sotraguet, Un vaixell en una ampolla, Riu...Els capítols finals quan s'enfoca en l'etapa última de la protagonista? Quina o quines històries hem trobat més autèntiques? Quines més poètiques?  Ja en parlarem a la nostra tertúlia! Però el que sí que és cert es que és un llibre difícil de classificar, ja ho diu també Sílvia Soler, en l'article abans esmentat:

 "Hi ha opinions diverses sobre el gènere en el qual cal situar Olive Kitteridge: novel.la recull de relats, retaule de personatges, col·lecció d'històries. Aquest és, sens dubte, el gran encert d'Elizabeth Strout, encertar amb una fórmula original per escriure un llibre inclassificable." 

Aquesta fòrmula original que troba l'autora ens permet com a lectors endinsar-nos dins la quotidianitat i mentalitat d'un gran ventall de personatges que tenen una sensibilitat ben diferent per relacionar-se amb els altres. L'autora sap crear un mosaic de vides possibles i realistes que  ens emocionen perquè no són perfectes, perquè s'enfronten a la soledat d'un mateix, a la incapacitat per comunicar als altres tot el que som, perquè fracassen en molts fronts i només excel·leixen en algun o en cap. I de totes maneres, l'instint de supervivència dels seu mosaic hi està sempre present: en la idea constant de tenir segones oportunitats en l'amor, en el "Fixa't com s'aferrava ella, fixa't el desig de viure que tenia" (p.69) i, clar, en  aquell "Encara no se'n volia anar" del final. 

En el microcosmos vital del llibre hi trobem també petites filosofies de vida que ens han semblat interessant de remarcar:

"Tot sigui dit, però, ara deuen tenir una vida sexual fascinant i es deuen pensar, com fan les parelles al principi, que els durarà per sempre. Deuen estar convençuts que ja se'ls ha acabat la solitud...L'Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l'Olive, depèn d'allò que anomena "sotregades" i "sotraguets". Les sotragades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d'aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic...o la cambrera ...que sap com t'agrada..." (p.97)

"No tingueu por de la vostra avidesa. Si teniu por de la vostra avidesa acabareu tots idiotes com tothom" (p.274)

Sempre doncs, aquella sensació que la vida no és mai plena, sinó insatisfactòria en molt vessants i que només podem tirar endavant i lluitar gràcies a les petites coses que ens ancoren a la nostra realitat i les nostres il·lusions que ens empenyen a canviar. Que profund i bonic alhora, no?

Heu trobat altres passatges que us han agradat especialment? Porteu-los assenyalats per parlar-ne entre tots!

I finalment, dir-vos que aquesta novel·la va ser adaptada com a minisèrie televisiva de 4 capítols per HBO el 2014 i va ser guardonada amb diversos premis Emmys.




Mireu el trailer i veure si reconeixeu algunes escenes o algunes de les frases emblemàtiques de la novel·la.

 

Res més, ens trobem el proper dijous i discutim la nostra lectura i les notres opinions en profunditat entre tots i totes.

diumenge, 12 de febrer de 2017

EL RETORN, Toni Morrison


 
L' autora de la novel·la EL RETORN o en anglès HOME  és una de les grans veus literàries del segle XX. Una escriptora que dóna veu als afroamericans dels Estats Units, posant un èmfasi especial en les dones i que intenta transmetre els desitjos, frustracions, problemes socials i estratègies de supervivència d'una part de la població que ha viscut durant segles com a persones de segona o tercera categoria.  Toni Morrison ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premi Publitzer el 1988 i el premi Nobel el 1993. 

El seu nom real és, de fet, Choe Anthony Wofford i, Toni Morrison, és el seu sobrenom literari, extret de l'abreviació del cognom familiar més el cognom del marit (Harold Morrison) que va tenir entre 1958-1964. 

Va nèixer  a Ohio el 1931 en una família humil de quatre germans, on el pare era un obrer de l'acer i la mare una mestressa de casa. Va estudiar Filologia anglesa a la Universitat. Va treballar molt temps com a professora d'universitat i, a partir del 1964, com a editora literària, especialment d'autors/es afroamericans. Algunes de les seves obres principals són Ulls blaus (The Bluest Eye,1970, La cançó de Salomó (1979), Beloved (1987), Jazz (1992) i Retorn (Home, 2012). La seva darrera novel·la ha estat God saved the child (2015).

Us deixem que la pròpia Toni Morrison us il·lustri com és, com escriu i per què escriu amb les entrevistes següents:

Vídeo TIME MAGAZINE (15 / 05 / 2008)

 

Entrevista  EL PAÍS- Cultura (14 / 01 /2013). En destacaria el següent extracte, quan l'escriptora explica el què busca a les seves novel·les i com treballa:

"Siempre he buscado producir un impacto poderoso en el lector con lo que escribo. Y con la brevedad como norma hay que ser muy cuidadoso en las descripciones para preservar lo que se desea transmitir. No quiero que la gente se distraiga ni un instante. Busco que el lector se entregue y quiera pasar las páginas rápidamente. El arranque de una novela es lo más importante para mí, al igual que el final. Me interesa una literatura con imágenes, con un lenguaje y unas palabras intensas donde cada una de ellas tenga su fuerza y su lugar preciso”.
“Escribo de esta manera porque me gusta leer historias así... Ese es el ritmo de lectura que siempre me ha llamado la atención. Antes de comenzar a escribir suelo saber cómo va a empezar y terminar la historia. Lo que no sé es cómo van a ser los personajes o los escenarios, aunque tengo una idea y la sigo. Entonces, lo que queda entre el comienzo y el final ya lo voy escribiendo”.

El següent Vídeo Toni Morrison: Home / Talks at Google  4/03/2013 ens fa de xernera: ens permet conèixer més en profunditat a la nostra autora i alhora començar a conèixer de primera mà les seves opinions  sobre la novel·la que hem llegit  El Retorn, quins personatges li agraden més, el per què d'algunes escenes, etc.


Ens comenta com els personatges que més li agraden de Home (nom en anglès d' El Retorn) són els personatges secundaris, especialment femenins -Rose que treballa a casa del metge, les dones que curen la protagonista. De fet, comenta que no li agrada massa Frank Money, el principal protagonista. Diu que aquesta seva opinió sobre el protagonista principal es veu en els diàlegs/discussions que el protagonista manté amb l'escriptora, en els petits textos metaliteraris de rivalitat del personatge vers l'autora.

També és interessant quan considera que, en general, escriure escenes de sexe és un fet avorrit, perquè poden ser massa gràfiques. En general, diu, són escenes de BB-boobs and buts (pits i culs)- i per això ella busca altres maneres d'apropar-s'hi: com per exemple buscar altres parts del cos que el protagonista consideri atractives d'una dona- darrere dels genolls de Lily- o portar a nivells poètics el llenguatge quan s'intenta descriure els coits -Kingdom between her legs (arribar al reialme que té entre les cames).

El títol de l'obra, HOME el considera molt encertat. Perquè "casa teva" és un lloc de salvació, de refugi. Ningú et pot tirar fora de "casa teva", és l'únic lloc on podem trobar la calidesa necessària per  recuperar-nos.

Altres observacions interessants, que de fet no tenen a veure amb El Retorn, però sí amb la seva trajectòria i amb el seu punt de vista del fet d'escriure: Considera que l'escriptura creativa, en format de curs,  obliga als aprenents d'escriptors a sortir d'un mateix i viure la vida d'altres... Li va agradar ensenyar un curs sobre narrativa amb García Márquez... Quan ella escriu
ho fa a partir d'una idea inicial, després inventa els personatges perquè treballin la idea... Els personatges et parlen a tu, no callen. Cal matar aviat els personatges més forts, si no t'obsessionen. Intenta no posar caracterítiques d'un personatge previ a la posterior novel·la. Cal començar de zero...Els books, les històries hi han estat sempre i hi seran sempre. No desapereixeran. Són eternes. La fam per històries forma part de la manera de ser els humans, és art.

Tornem a la novel·la El Retorn (Home) que ens ocupa. L'argument superficial, un excombatent de la Guerra de Corea que torna a casa, és el fil conductor que permet a l'autora mostrar al lector una realitat d'Estats Units que va existir als anys 50 i que es va silenciar.

                         Portada en català                                 Portada en castellà



                       Portada en anglès                                  Portada en francès


Som conscients com a lectors/es catalanes que es tracta, sobretot,  d'una novel·la de denúncia social o memòria social, o que així ho considera l'autora? 

Ho comentarem a la nostra tertúlia:

“Quiero descubrir una verdad sobre la vida cotidiana de Estados Unidos, la vida de los afroamericanos viviendo en un contexto histórico crítico que se ha ocultado. Existe la idea de que los años cincuenta eran como un cuento de hadas donde todos tenían trabajo, la sociedad iba bien, había programas de televisión con familias felices y una buena vida social y política. Ha proliferado la idea de unos años maravillosos, pero no era así. La verdad es que había luchas visibles y subterráneas. En Volver busco llevar luz sobre temas como la segregación, las secuelas de guerras como la de Corea, racismo, prejuicios, persecuciones por temas como el comunismo, desigualdades... Temas que la sociedad ha querido ocultar y olvidar”. EL PAÍS- Cultura (14 / 01 /2013)

Com es veu el racisme, la  pobresa, la condició de la dona, l'amistat, l'amor... són alguns dels altres temes clau per parlar de  l'obra. Mireu què en diu la mateixa autora:

“La presencia de la mujer y lo femenino es esencial en mi obra. En Volver está en varios planos. Quise usar un hermano y una hermana porque en mi pensamiento la relación entre hermanos es pura, no tiene obstáculos como un hijo y su madre o un marido y su mujer. Frank observa a su hermana Cee y sabe que ella forma parte de la época más feliz de su vida. Así es que cuando él llega de la guerra de Corea y empieza un viaje para salvarla en realidad está buscando su propia salvación, reconciliarse con la verdad. Y aunque Cee no aparece, representa el aliento de Frank todo ese tiempo”. 

“Muestro la amistad en sus diversas facetas.  En Volver están las mujeres del pueblo a quienes admiro como la esencia de lo que es la amistad desinteresada”.

"La situación de crisis económica que afrontamos tiene que ver con la valoración que hacemos de la riqueza. Quién tiene dinero, quién nunca va a tenerlo, de dónde viene... Todo trata de la riqueza, y es difícil analizar el valor de un ser humano con el precio de existir como ser humano. compartíamos, inventábamos cómo crecer. Algunas características de una comunidad pobre deberían resonar en esta vida.Estamos en peligro de representarnos la vida valorándola solo a través de la riqueza, y ese es uno de los peligros del presente: afirmar que eso significa vivir una vida buena."

“Nosotros como seres humanos somos las únicas criaturas de este mundo que aman…  el lenguaje es algo exclusivo de nosotros, el lenguaje es nuestra herramienta para poder expresar ese amor. Hay muchas formas de amor: a Dios, a la familia o a tu país, pero de todos ellos el amor a la pareja es el más real.

“Algo que representa a este país es la llegada de los inmigrantes, que muchas veces se olvidan de su pasado.  En fin. Home, es ese deseo, ese hambre de recordar, de regresar, de buscar a donde uno pertenece, de dónde somos los norteamericanos. Cuando los africanos llegaron aquí como esclavos fueron separados y no permitieron que se casaran, que tuvieran hijos, los separaron por dialectos para que no pudieran comunicarse. Les robaron cualquier idea de hogar, de comunidad. Pero hoy los afroamericanos han infiltrado el sistema. Ahora son ellos quienes mandan en la cultura, el lenguaje, la música, el estilo y lo han hecho como un virus saludable para la sociedad porque han podido impulsar sus creencias y su cultura… Los republicanos tienen miedo porque ven que este país está cambiando. Les asusta la idea de perder el Estados Unidos tradicional según sus convenciones”.

La riqueza de este país es esta mezcla. Todos somos inmigrantes. Es esa mezcla de comida, música, lenguaje la que le va a dar una riqueza a este país en los años venideros...”.

Es conegut el suport de Toni Morrison al expresident Obama, però com explica avui l'autora el triomf de Trump?
Toni Morrison va escriure un assaig, demolidor i molt comentat a la premsa dels Estats Units,  al New Yorker Magazine (21/11/16), on setze escriptors donaven la seva opinió vers el triomf de Trump a les passades eleccions. El seu assaig es titula "Mourning for Whiteness"("Dol dels blancs") sobre el perquè de l'elecció de Trump: "Els americans estan aterroritzat per la idea del colapse dels privilegis dels blancs."

Ja veieu, llegint Toni Morrison, ens enfrontem amb una ment d'idees clares, potent, que creu en la literatura com una eina per donar veu als que no la tenen, que pensa que Estats Units està canviant a marxes forçades i que, per molts, és difícil de pair... Una ment com n'hi ha poques... ben lúcida als seus 85 anys!

dilluns, 28 de novembre de 2016

L'AMIGA GENIAL, Elena Ferrante

Qui és realment Elena Ferrante? 
Quin autor o autora s'amaga darrere d'aquest pseudònim?

Aquestes preguntes han suscitat moltes pàgines d'elucubracions i desmentiments al diaris, revistes, entrevistes i xarxa. Ja feia temps que se'n parlava, però tot es dispara al publicar-se la tetralogia amb que comença L'amiga genial.

És finalment el periodista d'investigació Claudio Gatti que el 2 d'octubre del 2016 revela la identitat de l'autora en un article en el New York Review of Books, al Il Sole 24 Ore, Frankfurter Allgemeine Zeitung i al web de notícies franceses Mediapart: Elena Ferrante és Anita Raja, la fins llavors una "només" suposada traductora de diverses obres, entre elles les de la Ferrante, i que treballava com a "freelance" per la mateixa editorial on es publicaven aquestes obres. 

Pocs dies després, com explica haperbazaar.es :
 ..." la propia Raja confirmó que sí, que ella es Elena Ferrante. En una cuenta de Twitter que duró activa ocho minutos, aclaró todas las dudas en apenas seis efímeros tuits:
"Abro este perfil en Twitter y pronto lo cerraré. Estaré aquí el tiempo necesario para explicarme".
"Lo confirmo. Soy Elena Ferrante. Pero creo que esto no cambia nada en la relación de los lectores con los libros de Ferrante".
"Esos libros son y seguirán siendo de Elena, no míos. No pretendo hablar, de ninguna manera, en primera persona, ni dar entrevistas ni declaraciones".
"Considero vulgar y peligroso el modo en el que se ha llegado a mentir para desvelar una identidad, violando la privacidad y las reglas. Pero paciencia".
"Solamente me gustaría, ahora que la curiosidad de hace años ha sido atendida, que me dejaran vivir (y escribir) en paz".
"Lo repito: no hablaré más de Elena Ferrante, no responderé en su nombre, no diré nada acerca de sus libros. Os lo agradezco. Anita Raja".

Per tant, finalment podem posar cara i història a aquesta autora, de 63 anys d'edat, casada amb l'autor napolità Domenico Starnone, un dels noms que es repetien com suposat "Ferrante" abans de l'anunci de Claudio Gatti.


Però amb aquesta revelació comença una nova polèmica: és lícit furgar en els pagaments d'una editorial, en les dades bancàries i restrejament de les compres immobiliàries de l'entorn d'una autora que volia, per sobre de tot, preservar l'anonimat i estar allunyada de la repercusió mediàtica?

Ràpidament han sorgir milers de veus defensant la importància dels seus llibres, de les seves obres i no pas del personatge públic de la seva autora. Mireu per exemple el missatge a Youtube de Quernini, la directora literària de Lumen, l'editorial de Ferrante a Espanya, penjat l'endemà (3/10/16) de la divulgació de Claudio Gatti:


També podeu llegir l'article del periódico "Dejad en paz a Elena Ferrante" on veiem el recolzament que l'autora rep d'altres autors com Maurizio de Giovanni, Erri de Luca, Massimo Carloto, del, fins i tot,"jo sóc Elena Ferrante" de Salman Rushdie.

Fins llavors, no és que l'autora haguès volgut està completament absent vers els seus lectors, havia concedit algunes entrevistes, mai en persona, sempre mitjançant els seus editors, únics que coneixien la seva identitat, però el que no volia era l'ofegament mediàtic que l'allunyés de l'escriptura i la lectura. Llegiu el cultura. el país del 3/10/16  i fins i tot podeu llegir l'única entrevista concedida a un mitjà en llengua espanyola també al cultura.el país el 05/11/15.

Què en penseu vosaltres? Ha fet bé Anita Raja restant a l'anonimat durant més de vint anys?
Havíeu imaginat llegint L'amiga genial que era una dona i no pas un home l'autor? I la seva edat, la feieu cap als seixanta, més gran, més jove?

A part del "misteri" de l'autoria què ens ha agradat més de l'obra?

La manera tant detallista amb que dibuixa la Itàlia dels anys 50: el sistema escolar, la política, els contrastos de barris a Nàpols, la situació econòmica... Alguns crítics diuen que té un estil hiperrealista, a vegades fins i tot tirant cap al naturalisme. I estaríeu d'acord?

Quan llegíeu us imaginàveu els escenaris més o menys com a aquestes fotos antigues de la ciutat de Nàpols?



Les protagonistes: "Lila y Lenù son las dos mitades de la misma mujer", com diu el cultura del Mundo 15/11/15 ? A través de les seves quatre novel·les resegueix la vida d'aquestes dues protagonistes durant més de 60 anys.

Pot ser que fins i tot les dues personalitats de les protagonistes marquin l'estil de la/les novel·la/es com diu MICHIKO KAKUTANI | 27/11/2015 ?  "De hecho, el estilo de la autora -lúcido y directo, pero con un ciclónico mar de fondo- es en gran medida reflejo de las dos protagonistas. Elena tiene una visión de la vida decididamente lineal, y, en su papel de narradora, suele adoptar un tono práctico. Sin embargo, esa apariencia de control oculta unas emociones agitadas y caóticas que recuerdan a Lila. Este constante pulso entre distancia y turbación (o, utilizando los términos de los clásicos tan amados por la autora, entre racionalidad apolínea y fiereza dionisíaca) crea una especie de corriente eléctrica alterna que otorga a las novelas una convincente tensión narrativa.

Com continuarà la seva història? Volem saber-ne més? Us ha enganxat Elena Ferrante?

De tot això i més en parlarem aquest dimecres 30 de Novembre. Us esperem a tots i a totes!

dimecres, 5 d’octubre de 2016

LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA, de Gerbrand Bakker

Sabem que Gerbrand Bakker va néixer a Wieringerwaar, una zona rural dels Països Baixos, el 1962.  Sabem que va estudiar Filologia, però que ha combinat les feines de filòleg amb altres feines com la de jardiner o la d'instructor de patinatge de velocitat sobre gel. Com a filòleg ha traduït d'obres de l'anglès al holandès, subtitulat documentals de natura i sèries de televisió i també és un dels autors del Diccionari etimològic holandès. És guanyador de varis premis literaris com l'IMPAC el 2010, el LLibreter o l'Independent Foreign Fiction Prize el 2013. Actualment, es considera a Bakker com un dels grans escriptors del panorama europeu amb traduccions a més de 20 idiomes i, sens dubte, com un autor de referència als instituts del seu país i d'altres països del nord d'Europa.


Però com parla i pensa Gerbrand Bakker? De què van els seus altres llibres? Com treballa quan escriu?

Mireu els següents vídeos i us en fareu una idea.

Via llibre- Gerbrand Bakker i Luci Gutiérrez 
(11/03/2013.Des del minut 2.05 fins al minut 8.50. En motiu de la publicació de Deu oques blanques. Traducció al català.)

La Cueva del Erizo (10 /12/2013. En motiu de la publicació de Deu oques blanques. Traducció escrita al castellà)

 
"Ens definim més per les nostres fantasies que pels nostres actes".


 

Les pereres fan la flor blanca va ser la primera novel·la que va escriure Gerbrand Bakker, ja fa 17 anys. Però no ha estat publicada en català i castellà per part de l'editorial Raig Verd/ Rayo Verde fins el 2015, després de l'èxit que van suposar la publicació de les seves dues novel·les més recents: A dalt tot està tranquil (2012) i Deu oques blanques (2013).

"Escriure per entendre" ens comentava a l'últim sopar literari l'escriptora Cristina García.

 Es tracta amb Gerbrand del mateix?

Mireu que escrivia i citava Quino Petit sobre l'autor el 08/05/2012 al Cultura del País


"Quizá todo empezó, como ocurre con las historias que suscitan cuestiones que a menudo intentamos esquivar, con una pérdida irreparable. El escritor holandés Gerbrand Bakker tenía siete años cuando su hermano pequeño murió ahogado. Hasta entonces había sido un niño razonablemente feliz, pero a partir del horrible suceso comenzó a no comprender mucho de lo que ocurría a su alrededor. Y lo que es peor: empezó a hacerse preguntas. 

La pérdida de su hermano en la infancia abrió una senda que todavía hoy sigue recorriendo. “Siempre me pregunté muchas cosas, y puedo recordar claramente tener muy extraños y terroríficos sueños sobre el universo y el infinito. Creo que todavía intento, metafóricamente hablando, comprender el infinito. Por eso escribo como escribo: no una simple historia de la ‘A’ a la ‘Z’, sino siempre sobre un presentimiento, una suposición. Sobre sentimientos de los que no se hablan. Sobre la duda. Intento agarrar la vida desde la puerta de atrás”...

El asunto es saber si, hagamos lo que hagamos, elijamos la puerta que elijamos abrir, estaremos siempre solos. Para este holandés alto y fibroso no hay lugar para la duda. “Ese es mi más profundo sentimiento. Al final, todos estamos solos. Quizá sea un pensamiento terrible, pero a la vez reconfortante. Todos mis libros giran, en el fondo, en torno a eso”.


Sembla doncs que Bakker escriu també per entendre la vida, els cops i les desgràcies que ens depara l'atzar.
Aquesta primera novel·la el porta a voler objectivar els sentiments de culpa, perdó i amor que es deriven d'un accident de cotxe i acaben amb el suïcidi per ofegament del germà petit. Són principalment els germans grans, els bessons Klass i Kees (alter ego de Bakker?), que expliquen la història i intenten entendre el feixuc camí que el germà petit Gerson fa fins treure's la vida. El llibre, doncs, no deixa de ser un homenatge d'amor fraternal cap a Gerson, on es deixa que, fins i tot ell mateix o el seu gos, puguin manifestar els seus sentiments i pensaments més pregons.
Sembla que la primera versió d'aquesta novel·la estava pensada pel públic jove i que, més tard l'autor la va reescriure adaptada per a tots els públics ("Me gustan los libros que puedan leer lectores de 10 a 80 años" La Vanguardia. Cultura 07/09/2015). També hem llegit que és una novel·la de lectura obligada als instituts d'Holanda i altres zones del nord d'Europa.  

Però, què en penseu? Diríeu que és realment una novel·la per a adolescents?  

Els protagonistes ho són i expliquen la història des del seu punt de vista. De fet, la història s'explica des de diferents punts de vista: els bessons, sense especificar quin dels dos es tracta, el propi Gerson (en cursiva) i fins i tot una incursió del gos (cursiva). 

En la nostra opinió la incursió dels textos d'en Gerson i el gos ens semblen concessions dels germans grans als vertaders protagonistes de la història, un intentar interioritzar els seus raonaments, les seves raons pels seus sentiments i els seus actes, un intentar entrar en el subjecte de l'altre, ser l'altre en moments clau. 

Els vertaders vertebradors de la narració, el discurs homenatge a Gerson, ens sembla molt sovint massa ingenu, més jove, més infantil, del que en realitat hauria de ser, si tenim en compte que relaten la història tres anys més tard (17anys+3= 20 ) del suïcidi de Gerson (14 anys). Potser intenten relatar tal com pensaven que ho feien 3 anys abans? o li costa a l'autor posar-se a la pell i al cap de joves quan ell va viure el fet en primera persona de nen?

I per la temàtica? Diríeu que és adient afrontar el tema dels sentiments més profunds i fins i tot del suïcidi entre els adolescents?

La vida és dura per a tothom. També per als joves. Les dificultats, les desgràcies també els toca. I de fet com a professores de secundària pensem que ajuda molt a tothom, també als adolescents, parlar de les emocions, dels sentiments que vivim davant dels xocs de la vida, per intentar entendre-la, si es pot, i afrontar-la millor. És, de totes maneres difícil plantejar el tema del suïcidi com a impossibilitat de no trobar una explicació, un raonament vàlid per seguir endavant, quan ens sembla que als adolescents els queda encara tanta vida per viure.

Fins i tot l'autor (alter ego dels germans ?) emmarca el suïcidi de Gerson en la intemporalitat, en el mite, en la quasi màgia del conte: a la granja dels avis, una casa tradicional on el temps s'ha aturat, com de conte de fades, amb olor perenne de galetes acabades de fer, amb un llac ple d'aigua , un mitjà del que en Gerson diu "l'aigua m'agrada. A l'aigua no peses, de vegades és com si hi poguessis volar." (p.123) La casa dels contes, intemporal i l'aigua dels somnis eterns acaben embolcallant l'ànima de Gerson i la dels seus germans, Klass i Kees, per sempre més.

Altres temes que ens agradaria que poguessim comentar:


  • La relació del pare, en Gerard, amb els seus fills. Una relació plena de silencis:  Per què ha marxat la mare, on és la mare, per què els avis materns el culpen, per què només visiten els avis paterns a la primavera quan en Gerard "ensuma" la nostàlgia de casa, per què sent tanta devoció pel cotxe petit- cotxe carraca, per què no admet que es sent culpable, per què deixa en mans dels bessons la motivació per viure d'en Gerson, etc. És tracta d'un home derrotat, deprimit, que es refugia amb les màquines en comptes de la relació amb els éssers humans?

  • El personatge d'en Harald. El seu vitalisme, el seu gest i concessions cap als bessons, cap en Gerson: idees sobre tocar i parlar al malalt en coma, les cures, l'entrada del gos a l'hospital. Per què en Gerard no accepta l'ajuda i predisposició d'en Harald? Pel sentiment de culpa? Harald i Gerard són personatges antagònics?

  • La mare absent, un personatge importantíssim. La crítica diu sovint que Gerbrand "mira el món en masculí perquè en les seves obres  les dones no hi són, fugen o s'escapen" (blog l'espolsallibres).

  • Episodis "humorístics" de l'obra: Els estereotips del pare sobre Itàlia, la percepció humanitzada dels cotxes, les distorcions del pensar d'en Gerson quan estar en coma,  la manera de veure el món d'en Daan, el gos, o fins i tot les clapes d'humor negre d'en Gerson després de l'hospital quan parla amb els veïns. 

  • Per què aquest final? Era inevitable que Gerson es suïcidés per què el pare reaccionés? Búsqueda de la mare! Tothom és incomplet, sense la mare. Tothom es sent sol sense la mare.


  •  Tenim com a lectors la sensació de massa normalitat, massa contenció dins el drama familiar? Són així els holandesos?   Videos presentació de les oques blanques i Vídeo The Twin (obsessió, fascinació de l'autor pels bessons?)


  • Ens ha atrapat l'estil nu, amb poca descripció, sintètic, de frases curtes de l'autor? Aquest tipus de narració lliga amb el pensament dels adolescents?
 "Poc generós en detalls irrellevants, amb síntesi i mesura, Les pereres fan la flor blanca es mou còmode i segur entre la puresa argumental i els diàlegs parcs però farcits de profunditat emocional. D’aquesta manera, el llibre funciona com un mecanisme d’estructura aparentment nua i d’escassos circuits narratius però que amplifica una literatura sincera, salvatge i terrenal. Segurament la nodrida experiència de Bakker en la literatura per a nens, ha estat un actiu clau per aconseguir aquest to especial que destil·la l’obra i que sembla germinar més enllà de les fronteres de l’adultesa. Factor, aquest, que li permet a l’autor treballar les emocions de la novel·la amb una honestedat molt més verge i intensa". (blog gentnormal) 

"Les pereres fan la flor blanca només té 151 pàgines, però són 151 pàgines perfectes, literatura pura que ens demostra per enèsima vegada que la narrativa curta és capaç d’assolir les més altes cotes de qualitat; que és capaç, en la seva essencialitat nua, d’arribar-nos molt endins, de transmetre’ns sentiments universals i profunds, de foradar-nos el moll de l’os. De deixar-nos estupefactes i commoguts, ensorrats i adolorits, agraïts i desemparats.

 Bakker se serveix de tres veus narratives, de tres perspectives. Totes tres pertanyen a éssers encara innocents: dos humans adolescents (un quasi un nen) i un gos. El nen i el gos s’expressen en primera persona. L’adolescent, que no sabem del cert qui és, ho fa en tercera. Bakker ens ofereix un exercici fantàstic, molt poc habitual. Aquest adolescent en tercera persona, que cobreix la part més extensa de la narració, expressa de manera diàfana la dual unitat (i perdoneu l'oxímoron) del món dels bessons idèntics. Hi ha dos bessons idèntics amb un lligam indissoluble, extraordinàriament ben avinguts, de manera que la veu narrativa pot ser de qualsevol dels dos. Bakker fa que la veu se’ns dirigeixi des d’un punt distanciat, extern, esmentant tots els personatges (inclòs ell mateix, sigui quin sigui dels bessons) pel seu nom de pila. El resultat esdevé magnífic. Des d’aquest fals punt extern el personatge es pot deixar anar i mostrar-nos la terrible història amb calma, simplicitat i nuesa. Pot dir les coses pel seu nom amb una autenticitat que ens fa esfereir." (blog elfilariadna)

 És l'estil personal de l'autor? (blog properaparadacultura)
  • Quins nous projectes té l'autor? "Bakker ha avanzado que está inmerso en la escritura de una suerte de diario personal, nada que ver con la novela, en el que aparecerán sus recuerdos familiares, de los que no son ajenos sus padres, sus hermanos, o de la granja en la que creció en el campo holandés." (La Vanguardia Cultura 07/09/2015)