dimarts, 1 de maig de 2018

ENTRE DOS SILENCIS, d'Aurora Bertrana

Aquest 2017 s'ha commemorat l'any Bertrana, el 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana (1867-1941) i el 125è aniversari del naixement d'Aurora Bertrana (1892-1974).

Aconsellats per Rafel Nadal, els membres del club vam decidir també conèixer de més a prop Aurora Bertrana a través de la lectura Entre dos silencis (1958).

Mentre llegíem la seva novel·la ens vam assabentar de l'exposició temporal al Museu d'Història de Girona titulada El desig de viure i d'escriure Prudenci i Aurora Bertrana. Ens vam apuntar a una visita guiada amb la Neus Real,  gran coneixedora i autora de la darrera biografia sobre Aurora.

A l'exposició, la Neus comença revelant-nos els entrellats de muntar una exposició i, tot seguit, ens endinsem en la vida dels Bertrana, pare i filla, a través de 5 espai-moments clau.


Recordem els 5 moments d'Aurora:

1. IMPRESSIONS D'UNA ESTUDIANTA: Aurora s'inicia en l'art de mà de la música.


Estudia el violoncel primer a Girona, després a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i a partir de 1922 a l'Institut de Jaques-Dalcroze de Ginebra. Funda un trio de jazzwomen que actua a hotels i restaurants de Suïssa. L'any 1925 es casa amb l'enginyer suís Denys Choffat.




2. LA VIATGERA: Aurora arriba a la literatura a través del viatges.



Àvida d'emocions empeny el seu marit a signar un contracte amb un francès de Tahití que volia muntar una central elèctrica a Papeete. Viu tres anys a la Polinèsia (1926-29) i comença a enviar articles de les seves experiències a revistes i setmanaris. Quan torna publica el seu primer llibre Paradisos oceànics (1930) que té un gran èxit i l'empeny a seguir escrivint: Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), L'Illa perduda (1935), escrita amb el seu pare i El Marroc sensual i fanàtic (1936), producte del viatge que fa sola al Marroc durant diversos mesos i precedida per nombrosos articles enviats a la premsa.





Enregistrament del discurs d'Aurora Bertrana en motiu del centenari del naixement de Prudenci Bertrana al local de la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià de Barcelona (1967): Com van escriure L'Illa perduda a quatre mans *

3. L'ESCRIPTORA REPUBLICANA: Aurora es compromet intensament amb l'activitat política i social de la República.






Presideix el Lyceum Club de Barcelona, participa en la Lliga Femenina Catalana per la Pau i la Llibertat, el Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya i la Unió Femenina Franco-Catalana. És la primera dona a la llista d' ERC per Barcelona en les primeres eleccions amb sufragi femení del país. 


Aurora consolida el seu prestigi intel·lectual a través de la publicació de noves obres, però també de les seves accions feministes i socials, les  conferències i les col·laboracions a la premsa amb temes punyents.









4. ENTRE DOS SILENCIS: L'any 1938 Aurora, separada, comença el seu exili.





Primer a Ginebra, després a Perreux, França,  Prada del Conflent (1946), Andorra, Sant Cebrià i  Ginebra de nou.   Aconsegueix tornar legalment a Barcelona el 1949 gràcies als papers que el seu cosí Carles Salazar li aconsegueix. La primavera de 1946, abans de la seva estada a Prades, va en missió humanitària a Étobon (França) amb Jean i Erica de Montmollin, un matrimoni amic que l'havia acollit a Perreux. L'impacte que li va produir Étobon, el seu cementiri i la seva història en resultarà matèria per la novel·la Entre dos silencis (1958). Alguns anys abans havia reprès la seva carrera literària i publica Camins de somni (1955) i Tres presoners (1957) totes sobre la seva experiència de la II Guerra Mundial.



5. MEMÒRIA COM A REFUGI: Aurora és una autora consolidada.


Les seves darreres publicacions no reben gaire atenció, excepte Vent de grop (1967) adaptada al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua i protagonitzada per Joan Manuel Serrat, que li dona certa popularitat.

El 1966 comença a escriure les seves memòries: El primer volum, Memòries fins a 1935 (1973), guanya el Premi de la Crítica Serra d'Or. El segon, apareix de manera pòstuma el 1975. 


L'any 1967 es sol·licitada per participar en diferent actes d'homenatge al centenari del seu pare, a la Víctor Català i a fer el discurs inaugural dels Jocs Florals clandestins, dels que se'n fa enregistrament sonor.



Discurs d'Aurora Bertrana als Jocs Florals clandestins de 1967*

Discurs d'Aurora Bertrana en homenatge a Víctor Català de 1967*

*Totes les fotos de l'autora i els enllaços dels discursos que es publiquen en aquesta entrada són extrets de http://anybertrana.lletrescatalanes.cat/~anybertrana/

Acabem l'exposició a la biblioteca d'ambdós autors, on la Neus no deixa de ser la protagonista, acabant d'explicar la seva experiència de participació en l'exposició, signant dedicatòries de la seva biografia divulgativa d'Aurora. I tots/es nosaltres molt contents/es amb el munt de coses que hem après de l'autora d'Entre silencis







UN APLAUDIMENT MOLT FORT PER LA NEUS REAL!
UN GÍNGOL COM A COMUNICADORA! 


El missatge ens ha quedat clar, Aurora Bertrana va ser una dona vital, independent, moderna i compromesa amb la causa feminista i social de l'època. La seva escriptura parteix de les seves experiències viscudes, dels seus viatges, del coneixement del altres, dels seus costums, de la necessitat d'explicar-les als que no les han viscut. 

Quan quedem per parlar de la nostra lectura d' Entre dos silencis el primer que fem és recordar el temps que va passar entre la seva estada a Étobon, poble de l'Alta Saone, en missió humanitària per tal de contribuir a la seva reconstrucció després de la II Guerra Mundial (1946) i la publicació de la novel·la (1958). Alguns anys va necessitar l'autora per "alliberar-se dels fantasmes  dels afusellats" i poder novel·lar la història dramàtica que van viure les dones d'aquest poble francès castigat ferotgement per l'ocupació nazi. 

Segons diu Neus Real a la biografia de l'autora sembla ser que "originalment va ser escrita en castellà entre 1949 i 1956 amb el títol de Cementerio de fusilados, i posteriorment rebatejada La aldea sin hombres, l'obra es va publicar, finalment, el desembre de 1958. L'editor Joan Sales, "modificador impenitent de textos aliens a ell confiats" en va fer la traducció.  La seva versió, molt lliure, va indignar Bertrana, que tanmateix va considerar que ja no hi havia res a fer."(pàg 143) 


Encara avui dia es poden veure les creus blanques en record dels 39 homes i joves afusellats, en represàlia per haver mort un oficial alemany, i llegir la làpida que recorda la seva tragèdia.







La novel·la d'Aurora no parteix del crim, es centra en el darrers temps de l'ocupació nazi. A partir del què va veure en primera persona i del testimoni de les dones del poble de l' any 1946 i d'un dietari de l'únic supervivent masculí (C. Perret amb el nom fictici a l'obra de Martin Rohe), novel·la sobretot com aquest fet terrible va afectar la vida posterior del poble. No pretén ser una novel·la històrica sinó humana, els seus personatges no pretenen ser verídics, sinó reals, éssers amb contradiccions internes que reflecteixen la complexitat de viure i el fet terrible de les represàlies d'una guerra.

El títol " Entre dos silencis"  ens sembla expressa molt bé la incomunicació entre els dos bàndols en guerra, tot i que els fa viure baix el mateix sostre (no sabem si així va passar en realitat), cadascú viu segons els seus principis, en silenci, sense voler veure o entendre massa "l'altre", sense vertader diàleg (tot i els intents del tinent von Greiz per acostar-se a Marta). Si els dos silencis que esmenta el títol els interpretéssim com el "silenci dels dos bàndols", el poble d'Étobon seria qui hi hauria entre els silencis.

Però la crítica sembla decantar-se per interpretar els dos silencis com el silenci dels vius i el silenci dels morts i la seva òbvia incomunicació:“(...) Quin silenci, déu meu, quin silenci! Aquest silenci de fora... i aquest altre, més anguniós, el de dins... Perduda entre dos silencis...” (Capítol 18, pàg.160)
En aquest cas al centre dels silencis s'hi troben els vertaders protagonistes de la història el tinent Alexis von Greiz i la Marta Mons. Ambdós fan i desfan, diuen i callen en funció de la incomunicació que mantenen a causa dels fantasmes ben vius que els parlen a la seva ment.

L'Aurora sap vestir molt bé el tinent von Greiz i la Marta, els sap donar dimensió humana, d'ésser turmentats, esqueixats pel que voldrien però no poden, en contradicció el seu pensament i la seva realitat, aquests són els vertaders silencis del que parla el títol, dos aspectes (matèria i idea) de la mateixa realitat que és incapaç de dialogar, d'actuar plegada, com caldria per portar una vida íntegra i no una vida esquizofrènica.

Discutim  també a la nostra tertúlia del llibre la consistència d'altres personatges:
La Marieta Rohe ens sembla el personaje, potser més novel·lesc de tots. Una jove molt bella però de comportament frívol, permet a l'Aurora novel·lar l'afusellament,  el capità Drel que ha abusat de la noia troba la mort a mans dels anterior amants o enamorats de la noia. Aquest personatge també li permet plantejar altres temes de la figura de la dona com  "ànima lliure que no es lliga a cap home" o"cos de la dona que és pres com a botí de guerra", segons Isabel Marcillas a Violència i repressió política en Entre dos silencis (pàg.30) . En definitiva, l'autora vesteix un altre personatge tràgic, que tot i penedir-se i voler-se redreçar, ni els soldats ni els vilatans li permetran.
El capellà, un personatge desaparegut i amagat que apareix al final no ens sembla massa creïble, ens sembla un capellà fugit del temps de la Guerra Civil Espanyola, més que un capellà d'un poble francès ocupat pels nazis.
En canvi, les velles del poble, que volen l'enemic mort i vençut i que el seu odi els dona la força necessària per conxorxar-se, ordir plans, demanar ajudar al resistents i  passar missatges als emboscats ens semblen més realistes.

ben interessant amb el qual Aurora Bertrana planteja situacions en què el cos de la dona és pres com a  botí de guerra. La jove Rohe, com una nova Maria Magdalena, evoluciona  psicològicament i es penedeix del seu comportament, intenta redreçar-se,  però ni els soldats ni les mateixes vilatanes no li ho permeten.
De totes maneres tot i que es tracta d'una novel·la pessimista, l'autora dona mostres d'esperança: els joves dels pobles del voltant donaran un futur al poble i la natura que es revifa cada primavera.

Les descripcions concretes, detallades són un gran encert d' Entre dos silencis. Mostren una prosa treballada, poètica, rica de lèxic, però, alhora, viva i fàcil d'imaginar. A Maria Àngels Anglada li recorden les descripcions dels poetes anglesos per la seva claredat i precisió. Ens ha agradat especialment les descripcions detallades del paisatge per presagiar els aspectes negatius que descobrirem en la narració del principi "Els arbres, sacsejats pel vent del nord, semblaven espectres turmentats pel remordiment" (cap.1). Però la mateixa descripció del paisatge  dona pas a l'esperança al final del llibre "Però la tramuntana purificava l'aire, que es feia clar i diàfan. Pel blau pàl·lid de la tarda passaven les primeres gralles i a gran altura les grues agitaven lentament les seves ales enormes.""els castanyers, els til·lers, els pollancres i els aurons s'havien cobert de brots tendríssims".(cap.15)

Podem concloure que amb la lectura d'Entre dos silencis hem descobert una bona narradora, d'estil lleuger, vivaç, de riquesa lèxica, amb idees complexes i profundes sobre els éssers humans i la guerra, però que  desconeixíem totalment, tot i tenir-la tant a prop en el temps i en l'espai: Nascuda a Girona i no ens deixa fins el 1974.

Ens han quedat ganes de llegir més Aurora Bertrana. Ja ho sabeu, ens han recomanat el primer volum de les seves memòries!

I volem acabar amb una curiositat que hem trobat a la biografia de l'Aurora de la Neus Real i que ens sembla que molts membres del club agrairan:  Salt amb els Bertrana! Aurora va visitar Salt quan Salvador Sunyer n'era l'alcalde per la inauguració del carrer que porta el nom del seu pare, Prudenci Bertrana.



diumenge, 28 de gener de 2018

SORTIR A ROBAR CAVALLS, de Per Petterson


Què sabem sobre  aquest autor noruec que des dels 18 anys expressa una voluntat ferma d'esdevenir escriptor?

Va nèixer a Oslo el 1952 i a l'actualitat compta amb set novel·les publicades. Tot i voler ser escriptor des de ben jove no arriba a fer-ho possible fins els 35 anys (1987), quan publica un llibre de contes titulat Aske i munnen, sand i skoa (traduït a l'anglès com Ashes in the Mouth and Sand in the Shoes).

Abans d'arribar a ser escriptor treballa en una fàbrica, ven llibres en una llibreria, fa d' impressor, traductor i de crític literari. I, segons el mateix autor, aquests anys d'impàs fins esdevenir escriptor, els viu amb melancolia i certa angoixa per no ser capaç de portar el seu somni a bon port.

El 1990, la seva família pateix un gran sotrac: la seva mare, pare, germà i nebot moren en un incendi en el ferry que viatjaven. 




La novel·la Sortir a robar cavalls (2003) és la seva cinquena novel·la i suposa el seu llançament a la fama, tant a Noruega com internacionalment. A Noruega el mateix 2003 és guardonat amb el Premi de la Crítica de la Literatura Noruega i el Premi Llibreter al Millor Llibre de l'any. El 2006 i el 2007 comença a rebre premis com l'Independent Foreigner Prize o l'IMPAC de Dublin. A l'actualitat ha estat traduïda a més de 50 llengües.

Si voleu veure com es mou, pensa o treballa aquest autor, que ens sembla força especial, podeu visionar el següent Vídeo entrevista-monòleg titulat de Margins on your Side ( en Noruec, però en subtítols en anglès). 

És interessant com explica la seva manera d'escriure: No té una idea prèvia, el mateix fet d'escriure es va desenvolupant, és intuïtiu: ho deixa, un rampell a mitja nit l'inspira, un paràgraf d'una lectura l'empeny a continuar, no sap què passarà al final de l'obra fins que hi arriba... Intenta de totes maneres cuidar l'escriptura, fer-la musical, compta a vegades les síl·labes de les paraules finals (això segur que es perd a la traducció)... De fet, defineix el procès d'escriptura com un procès de tensió, fins i tot d'esforç esgotador que el fa pensar que no escriurà res més durant un període de temps.
També és interessant la seva opinió vers la societat noruega, sempre en contacte amb la natura... una societat que mai ha considerat que passés penúries, però que a partir dels anys 80 viu, segons ell, en una opulència descarada...Prefereix la societat predigital, més senzilla... O la seva idealització del que va suposar per la cultura i la literatura revolució dels anys 60. 

També podeu llegir l'entrevista que Montserrat Serra publica a Vilaweb l' 1/11/2016 quan l'autor va venir a Barcelona a presentar la traducció al català de Sortir a robar cavalls. En interessa especialment d'aquesta entrevista,titulada Per Petterson: "El cos és  el camp de batalla de les emocions" quan l'autor explica "A través del camí dels sentits, aquesta cosa proustiana, és la manera de no matar els records. Perquè la memòria és física. Treballo amb la memòria, és la meva matèria. Però treballo amb personatges que no són jo, i és la seva memòria, no pas la meva. És amb aquesta memòria que treballo. No es tracta de construir una memòria sinó de deixar-la fluir".  

Així és com el nostre autor va anar confeccionant la seva novel·la, a través de deixar fluir la memòria del seu protagonista, en Trond, un home de 67 anys que el 1977 viu aïllat en una cabana a la muntanya amb companyia d'una gossa i un veí, en Lars, que resulta ser un conegut de la seva adolescència i que el transporta tot sovint al 1948, quan ell i el seu pare van viure un estiu que no podrà oblidar mai, per moltes i diverses raons: l'infortuni del seu millor amic, la descoberta del desig sexual, el record d'un cos que busca reptes físics, la descoberta de la doble vida del seu pare, el coneixement de la resistència política, el primer viatge a Suècia, etc.

Els seus records i les pinzellades de present no es fan a base de sumar diàlegs  o raonaments de personatges, d'anàlisi o judicis pel propi protagonista sinó descrites amb gran habilitat poètica, descripcions al detall de la llum, els ocells, el vent, la neu, els arbres, l'aigua... El que de veritat ha impregnat la memòria de Trond són simplement un flux d'imatges de la natura, del seu paisatge, dels actes dels que l'envolten o envoltaven, i és a través d'aquests seus ulls pictòrics i poètics que els lectors els poden reconstruir. Ens recorda els quadres impressionistes: un estil narratiu interessant.


La "solitud" sembla estar molt present al llibre, en els records d'adolescència sembla que el protagonista en vol defugir, o diríem, almenys compartir-la, i per això busca la complicitat del callat Jon i del misteriós, però amorós pare. Ambdós personatges es comuniquen poc amb paraules, però fan els possibles perquè Trond tingui els cinc sentits ben oberts davant el miracle dels ocells, els cavalls, el riu, els arbres, la muntanya, els veïns i, en definitiva, la vida que l'envolta. En canvi en Trond adult, busca expressament aquesta solitud per no emmalaltir. Només les xerrades amb la seva gossa i més tard amb en Lars i una de les seves filles redimirà el protagonista de la solitud més absoluta. Ens recorda un xic la dita: Naixem sols i morim sols.  Però també ens recorda la relació saludable, sovint necessària entre l'home i la natura, la comunió de pertànyer a l'univers, una relació més àmplia que la simple humanitat i, que en canvi, ens fa més humans. 

La novel·la també parla i, per alguns crítics, sobretot parla, de les relacions entre pares i fills. Unes relacions que tant les passades com les presents estan envoltades de silencis volguts, de silencis necessaris, d'omissions cruels, però també de gestos nobles, de rialles compartides, d'expressions enteses... Segons l'autor, l'única idea que tenia clar quan va començar la novel·la era que aniria d'un pare i un fill que s'estimaven.

Li han retret moltíssim, especialment arrel de les traduccions, que s'hi veu poc amor filial. Però l'autor es defensa bé com podeu llegir en l'entrevista Las familias noruegas son silenciosas que Joan Puig  publica al Periódico arrel de la publicació Sortir a robar cavalls en català (29/10/2006). L'autor assenyala que totes les seves novel·les van sobre les relacions familiars, però que igual que les famílies noruegues reals hi ha molt de silenci, poc o gens de contacte físic en públic, poques expressions directes d'estima i admet que és difícil d'entendre per la gent de la mediterrània, acostumada a gran clans familiars i molt de contacte físic i quotidià.

Podríem seguir i seguir parlant de la crítica i de la nostra opinió de l'obra, però el que es tracta és que tots els membres del club hi diguem la nostra. Esperem que la propera trobada sigui un gran èxit d'"impressions" i que tothom sigui capaç de deixar fluir la memòria de la seva lectura!

diumenge, 22 d’octubre de 2017

BABILÒNIA, de Yasmina Reza

L'escriptora i dramaturga francesa Yasmina Reza va ser enguany la convidada a fer el pregó d'obertura de la Diada de Sant Jordi al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. 

Un pregó en el que reivindicava que la vida és una ficció.





En el seu discurs va manifestar que les roses i la literatura comparteixen la mateixa essència." Totes dues són boniques, ens ajuden a viure i són inexplicables". "En un discurs clar i concís, l’autora francesa va explicar que, per a ella, escriure és una activitat més fisiològica que intel·lectual. “La literatura té a veure amb els sentits i la intuïció. Troba l’origen en l’àmbit de les passions, les obsessions i la melangia, però segueix sent molt misteriosa”, va assegurar Reza. (Núria Juanico. Especial Sant Jordi Ara.cat. act. 21 /04/17)

És difícil trobar material gràfic sobre aquesta escriptora discreta i força esquerpa amb els mitjans, que diu que excepta les entrevistes només com un martiri per subsistir dins el món de les lletres:
 “Si las acepto es solo para poder existir en este mundo. Si no, entre 500 libros, el mío pasaría desapercibido”. (Text extret de l'entrevista que li fa Àlex Vicente. A veces encuentro a las mujeres muy superiores a los hombres. elpaís.com  20/07/1)

Aquí teniu un parell de vídeos per veure o sentir la nostra autora en acció:

 Yasmina Reza guanya el premi Renaudot per Babilònia (3/11/16) Manifesta que es sent un xic atordida per haver rebut el premi. Però s'observa que està contenta i que es afable amb tots els que li demanen unes paraules.

 Entrevista radiofònica en francès (11/02/17) Explica que és una persona discreta, com va arribar al món de la literatura després de ser actriu, la seva gran estima per la llengua francesa, pel teatre, per les seves arrels foranes, ...

Yasmina Reza té ara 58 anys i es troba, definitivament, en un moment àlguid de la seva carrera literària i dramàtica. Des del 1994 li plouen els premis: El Molière a la millor obra (1994), el Drama Circle Critics Award (1998), l'Ace Award (1998). L'any 2000 va rebre el Gran Premi de Teatre de l'Académie Française per la seva trajectòria dramàtica. I entre molts d'altres, el 2016 el premi Renaudot per Babilònia.  Però, a la nostra autora no li agrada fer-se publicitat en els mitjans sinó trepitjar ella mateixa els escenaris públics, quan li cal, i interpretar i expressar les seves idees sobre la literatura i la vida de manera lapidària, profunda, tal com fan els seus personatges.

L'Elizabeth, la protagonista de Babilònia, se'ns manifesta com una persona reflexiva, filòsofa sobre l'ésser humà i la seva existència i, alhora, ben coherent, des de les primeres pàgines fins a les últimes, amb les seves idees:

"Quina importància té el que som, el que pensem, el que esdevindrem? Som en algun punt del paisatge fins el dia que ja no hi som." (p.12) " Així que posem un peu a la terra, cal renunciar a qualsevol idea de permanència." " Eren en un punt del paisatge, encara persisteixen una mica en el meu record" (p.95) " No es pot entendre qui són les persones fora del paisatge. El paisatge és cabdal. L'autèntica filiació és el paisatge." (p.182)

L'ésser humà i la seva existència és doncs, per Elizabeth un simple moment dins la dicotomia espai-temps. Quan la nostra vida s'ha esvaït, només podem romandre, per un cert temps, en el record d'algú altre.

Aquest és, al nostre entendre, el que pretèn la protagonista, reviure, recordar en Jean-Lino i la Lydie, fer-los reaparèixer en el paisatge de la seva casa, de la seva vida un xic més. Com diu l'Ada a http://bibarnabloc.cat/2017/04/19/babilonia-de-yasmina-reza/

"El lector és convidat des de la primera pàgina a la reconstrucció d’uns fets criminals que tindran lloc en algun moment d’aquesta festa. Però aquí, l’emoció no radica en perquisicions detectivesques ni en trames psicològiques. El crim apareix en escena sense sorpreses, d’una manera alhora tan fatal i poc dramàtica com qualsevol dels accidents més o menys involuntaris que omplen una vida. Un neix, creix, es casa, mata i, al seu torn, mor. L’emoció està aquí en canvi en descobrir l’amistat que uneix a una enginyera de patents amb un comercial d’electrodomèstics i en els treballs als quals es lliuren per ordir el seu pla."

L'Elizabeth entén en Jean-Lino Manoscrivi, entén la seva solitud, "és un personatge estil Robert Frank actual." (p.15) 





Aquest és, segons la protagonista, "el llibre més trist de la terra". 






Un llibre que recopila imatges, fotos, com la del testimoni de Jehovà, que "no té a ningú", "que camina pels carrers amb la cartera embotida de revistes, la cartera li confereix figura d'home i li serveix de destinació." (p.158). Foto feta a Los Angeles 1959.








Què és un foto? "Un instant congelat que no es tornarà a repetir i que potser fins i tot no ha tingut lloc com a tal" (p.13). L'Elizabeth no vol fer una foto d'en Jean-Lino, del què va passar, vol abocar-hi emocions, pensaments, entrar dins d'en Jean-Lino, del seu paisatge, fer-li costat, comprendre'l i fer-lo reviure. En definitiva, fer-lo existir per nosaltres, lectors, l'única manera de romandre una mica.

Per fer reviure en Jean-Lino i a través d'ell la Lydie, no ha d'explicar grans esdeveniments, ha de recordar "coses més ordinàries", detalls i, sobretot, ha de trencar amb la linealitat del temps "del passat que no existeix, del present que no existeix" (p.69). Per això, des d'un principi, sabem que hi hagut un assassinat i acabem amb un coneixement, més clar, del seu assassí i de la seva amistat amb la protagonista, un cercle de temps en progrés. 

Quan Elizabeth intenta explicar la quotidianitat d'en Jean-Lino (surt a fumar sol, es refugia en el hipòdrom, la seva indumentària, el seu pentinat, els seus intents d'agradar al "nét",el seu estimat gat...) i ens explica el seu aparellament amb la Lydie (les seves cançons, el seu "renovar l'energia", la seva defensa animal, les seves plantes...) per evitar la solitud, podem ja assistir mica en mica (veure, imaginar visualment, de manera teatral i cinematogràfica)  a la tragèdia imminent. I, és que la repetició de la quotidianitat i la companyonia per evitar la solitud porten intrínsecament a la tragèdia, segons la mateixa Yasmina Reza. 

Així resumeix les seves obsessions sobre Babilònia a Carles Geli (El País 21/04/17)

"Nos movemos por la vida a golpes de momentos (“arrebatos”) de optimismo, pero que en el fondo no nos llevan a nada o, a lo sumo, a pequeñas y falsas planicies desde las que nos lamentamos por la vida. “Si no fuera por este optimismo irracional no sobreviviríamos.”
Su deporte preferido, el de observar todos los detalles,“Sí, soy una observadora de las pequeñas cosas domésticas porque la vida cotidiana es el 80% de nuestra existencia; mirándose al espejo mientras te cepillas los dientes puedes hacer una reflexión metafísica, no al revés”.
“Mi escritura siempre ha sido tragicómica, quizá por mi cultura familiar judía no religiosa: en casa nos reíamos de todo, empezando por nosotros mismos y de todo veo esas dos vertientes”. Y así salen de malparadas las relaciones de pareja, otro clásico rezaniano, que tiene un cáustico reflejo en la descripción que la protagonista hace de su marido: “Le reprocho su amor incondicional. No me pone en peligro. No me magnifica. Le gusto incluso fea, lo cual no resulta nada tranquilizador”, escribe. “La pareja es una artificialidad, equivale a crear una pequeña sociedad mercantil, no nacemos para eso y es la madre de todas las locura.
Es otro leit-motiv de Reza, el paso inexorable del tiempo".

" El deure de la memòria Quina expressió més absurda! El temps passat, per bé o per mal, és un feix de fulles mortes que caldria cremar". (p.88). "El passat s'ensorra a una velocitat! Empal·lideix com el mur dels oblidats." (p.94) Així s'expressa Elizabeth a l'obra, ara ja veiem que no és res més que un alter ego de l'autora.

Ens agradaria, però, ressaltar els detalls tragicòmics de la novel·la i la seva gran força visual i teatral:  En Jean-Lino, idol·latrador del seu gat italià, però que alhora es mofa de les causes pro-chicken amb gestos amb els braços que produeixen hilaritat als membres de la festa i al propi nét.  La Lydie, defensora dels pollastres criats lliurement, però que morirà per ventar una puntada de peu al gat d'en Jean-Lino. Un gat, que només entén l'italià  i que està a punt de morir d'un munt de coses, però que es revifa del tot quan viu amb una altra  persona. Una Lydie que renova l'energia de la gent i no sap renovar la seva, ni la del seu company. Una maleta enorme per transportar la Lydie morta fins només l'entrada de l'edifici. Un pla orquestrat per en Jean-Lino i l'Elizabeth que no va enlloc i que  es queda en paper mullat quan forcen la salutació d'una veïna. Un Jean-Lino que es capaç d'escanyar a la seva parella i, en canvi, no traïr a la veïna, etc.

Cal que riure de la pròpia vida, de la seva nimietat i fins i tot de la seva fi.

 Genial!
 Chapeau, Madame Reza!