dimarts, 1 de juliol de 2014

UN HOTEL A LA COSTA, de Nancy Johnstone


Qui era Nancy Johnstone?

















Nancy va néixer el 1906 a Bath, on va créixer en un entorn natural. Es va fer periodista i va conèixer un altre periodista l'Archie Johnstone que treballava al News Chronicle. Ambdós decideixen deixar la feina a Londres a finals de l'any 1934 i començar una projecte de vida nou muntant un hotel a Tossa de Mar. Però, esclata la guerra civil i els nostres protagonistes aguanten al capdavant de l'hotel, mentre prenen cada vegada més partit pel bàndol republicà. Acaben convertint l'hotel en casa de colònies per a nens refugiats republicans. L'aventura acaba el gener del 1939, quan aconsegueixen fer arribar els nens refugiats cap a França i on realitzaran diversos treballs humanitaris als camps de concentració durant alguns mesos. Nancy recull aquesta experiència vital de quatre anys intensos en un parell de llibres, Hotel in Spain i Hotel in flight que l'editorial Tusquets aplega en un sol volum titolat Un hotel a la costa.

Com és que es van instal·lar a Tossa?

La Nancy i l'Archie coneixen Tossa la primavera del 1934, on passen vacances:
" Havíem descobert Tossa per casualitat. L'Archie utilitzant el seu mètode habitual de triar un lloc per a les vacances, havia pensat en la Costa Brava perquè no sabia de ningú que hi hagués estar mai. Vam sortir de viatge amb una maleta cadascú, i finalment, vam arribar a Girona. Allà vam veure el nom de Tossa escrit en algun lloc, ens va agradar com sonava i hi vam anar." (p.28)

La Nancy torna a Catalunya al setembre de 1934 per explorar les possibilitats de comprar un terreny amb els diners que els havia deixat el seu pare. "En el camí de retorn, quan sobtadament vaig veure aparéixer Tossa amb la vila vella fortificada i les cases grises i blanques del poble amuntegant-se al voltant de l'església, i aquella llum intensa i nítida, em vaig preguntar per què anava donant voltes per la Costa Brava buscant el lloc ideal. ¿I a Tossa no n'hi ha cap, de terreny edificable, Marcus?(p.31)

tossa+antic.jpg (800×516)

I el terreny tossenc que va enamorar a la Nancy estava situat "a la banda sud d'un turó amb vistes al mar, al poble i a la serralada del voltant" .(p.25). "Amb la finca hi anava un bosc d'alzines a la part de dalt i una vinya a baix" (p.33). Aquí és on es construirà l'Hotel Johnstone. 

Si us costa d'imaginar el turó, l'alzinar o com l'Hotel Johnstone va encaixar amb la Tossa del moment mireu les fotografies següents:

5139883472_d9a067e381.jpg (482×318)
 
Tossa de Mar era un lloc nou pels Johnstone l'any 1934, però no pas per una gran colònia d'artistes estrangers, entre ells molts jueus alemanys, que s'hi afinquen buscant la pau, la llum i la tranquil·litat d'un poble mariner petit. 
Mireu aquests reportatges sobre alguns dels artistes que van passar per Tossa els anys anteriors a la guerra civil i que la Nancy coneixerà i en donarà testimoni en el seu llibre:

Vídeo sobre els artistes de Tossa entreguerres  

Vídeo sobre artistes europeus que busquen refugi a Tossa (André Massón, Matisse, Marc Chagall...)



Un dels artistes de què parla més la Nancy és Oskar Zügel (jueu alemany que viurà a Tossa abans de la guerra civil, després marxa cap a l'Argentina, però tornarà a Tossa el 1950  fins a la seva mort al 1968)
 


Però, l'any 36 amb l'esclat de la guerra civil i el seu avenç als anys següents, la meravellosa vida de Tossa canvia (escasseja el menjar, els turistes tenen por de venir, les relacions amb els poders fàctics del poble es fan més complicades) i molts dels artistes i intel·lectuals que havien buscat refugi a Tossa marxen. Però, els Johnstones es queden i acaben prenent més i més partit per a les causes republicanes:

" Sense necessitat de comprometre'ns excessivament, havíem mantingut un alt grau de suport al govern del país que havíem triat per viure. De fet, havíem comprat el tros de terra immediatament després de la revolta del 1934 i, per tant, amb un govern de dretes al poder. Quan amb les eleccions de febrer del 36, es va formar el govern d'esquerres del Front Popular també ens vam quedar. I ens vam quedar durant el període revolucionari dels primers mesos de la guerra, i seguim aquí ara que governa una coalició liberal d'esquerres. Som dels que es van quedar astorats quan quatre destructors de l'armada britànica ens van venir a buscar...No se'n van sortir i ens vam mantenir ferms en la nostra intenció de quedar-nos a Catalunya. Quan això va quedar clar, ens van deixar tranquils, van deixar que anéssim fent xup-xup a la salsa roja." (p.234)

Com viuen la guerra civil els Johnstone?

En les seves anades i tornades de Barcelona viuen, el juliol del 36,  l'ambient d'eufòria social que impregnen els carrers de la capital catalana a mans dels obrers. Mireu el següent metratge gravat per la CNT,  per fer-vos-en una idea del que experimentarien.



Però la guerra avança i Barcelona suporta diferents bombardejos. Mireu el següent metratge de la CBT-FAI sobre els bombardejos navals italians de la ciutat.



Els Johnstones també  experimenten el bombardejos aeris italians: " La primera vegada que vam sentir caure una bomba al costat va ser mentre érem en un petit restaurant pels vols de la plaça d'Urquinaona...Em va sorprendre la manca d'estrèpit. Fins i tot els canons antiaeris feien menys soroll del que em pensava i les sirenes apenes se sentien...El propietari del local ... deia que aquelles bombes eren especial mortíferes i implorava que anéssim al refugi del metro d'Urquinaona abans no tornessin els avions... L'aire havia quedat impregnat d'una pols fina i se sentia una pudor que ens feia respirar amb dificultat. Estava segura que ens estaven tirant gasos. Hi havia un silenci estrany..." (p249)                         

Els avions russos també apareixen, recolzant la república:

" Quan vam veure els avions érem a la Via Durruti...Eren inconfusibles: nous, resplendents, vermells, en perfecta formació. Primer un esquadró, després un altre i després molts altres. De cop el cel de Barcelona era ple de xatos, dos-cents avions de caça soviètics que semblaven vespes brunzint pels teulats de la ciutat. La gent es tornava boja d'alegria. Les dones reien i cridaven. Els desconeguts es feien grans abraçades. Tothom aplaudia i proferia crits d'entusiasme. D'aquella munió d'avions platejats, amb les ales roges espurnejants al sol, queien milers de fullets... Les armes i les municions començaven a entrar. Ara sí que el poble espanyol podria plantar cara." (p.259)

Nancy i Archie Johnstone acaben prenent més i més partit per a les causes republicanes, fins acabar convertint l'hotel en una casa de colònies per a nens refugiats d'Aragó. 

Cap a finals del 38, després de la batalla de l'Ebre els franquistes decideixen envair Catalunya. " Durant la batalla de l'Ebre sentíem el retruny de les bombes des de Tossa...L'exèrcit estava en retirada... S'anaven fent enrere: de Reus a Valls, de Valls a Tarragona. Esperàvem alguna bona notícia del govern, però el cert era que, cada dia, es perdia una nova posició. (p.313) 

Nancy documenta que la majoria de gent creia que "el millor per a tothom era que els feixistes entressin a Barcelona al més aviat possible i es donés la guerra per perduda... Almenys s'acabaria la guerra" (p.313) La majoria de gent estava cansada de tanta misèria i només volien que la guerra s'acabés, guanyés qui guanyés.

I finalment, la caiguda de Barcelona: " Eren avions alemanys, escortats per caces Messershmitt, que sortien de l'aeròdrom de Reus. Era del tot irreal seure a la gespa (des del Tibidabo) mirant com bombardejaven Barcelona. Els vèiem perfectament, com tombaven cap a la ciutat, com la sobrevolaven fent cercles i com deixaven anar les bombes. Llavors, una darrera l'altra, s'alçaven les columnes de fum. La boirina reverberava a cada explosió... Cap al vespre, el tempo es va accelerar... Era sorprenent veure com les sirenes no fallaven i com, amb cinc o deu minuts d'antelació, anunciaven l'atac següent. Era el temps que calia als que vivien a les àrees mortificades per entrar al refugi..."(p.317)
"Els que ens disparaven eren els caces que escortaven el bombarders. Els canons antieaeris encara es sentien , però no hi havia cap esperança de veure avions republicans al contraatac. Els feixistes s'havien apoderat de l'aeròdrom del Llobregat." (p.321)

"L'èxode de Barcelona havia superat el govern de la República...El govern va fer-se fonedís sense escarafalls, donant per fet qie els que tenien coses a perdre farien el mateix i que la majoria es quedarien on eren a esperar les tropes franquistes" (p. 321)

Si us voleu fer-vos-en més la idea, mireu el següent vídeo sobre la caiguda de Barcelona.



Els Johnstone decideixen evacuar els nens refugiats cap a França. 




I una vegada més, Nancy deixa testimoni en el seu llibre " d'una experiència impossible d'oblidar". " La desolació de tot plegat era d'una magnitud que feia pensar en els estralls d'una inundació o d'un terratrèmol. Semblava com si una onada gegant hagués arrasat les maletes trencades, els escampalls de roba, els munts de papers. Els refugiats exhausts, es desprenien de les seves quatre possessions per alleuferir el penós camí cap a França..." (p.353)


 



                  

Un cop arribats a França, Nancy i Archie faran diversos treballs humanitaris entrant en els camps de refugiats i intentant alleugar la gana i les malalties que s'hi establien. No deixen de fer algunes col·laboracions periodístiques per publicacions britàniques . Al cap d'un temps, decideixen marxar cap a Mèxic. 

I fins aquí el testimoni de la Nancy a Tossa i Catalunya. Una britànica de mirada optimista, que aposta fort per un canvi de vida i de qui podem copsar que va tenir una gran habilitat per  l'empatia de les causes socials. Deixa el record de personatges reals i concrets del seu entorn que alhora se'ns fan entranyables per tots els que llegim les seves experiències com en Walter Leonard, en Rovira, en Markus, en Nikolaus, la Francisca...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada