dimecres, 5 d’octubre de 2016

LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA, de Gerbrand Bakker

Sabem que Gerbrand Bakker va néixer a Wieringerwaar, una zona rural dels Països Baixos, el 1962.  Sabem que va estudiar Filologia, però que ha combinat les feines de filòleg amb altres feines com la de jardiner o la d'instructor de patinatge de velocitat sobre gel. Com a filòleg ha traduït d'obres de l'anglès al holandès, subtitulat documentals de natura i sèries de televisió i també és un dels autors del Diccionari etimològic holandès. És guanyador de varis premis literaris com l'IMPAC el 2010, el LLibreter o l'Independent Foreign Fiction Prize el 2013. Actualment, es considera a Bakker com un dels grans escriptors del panorama europeu amb traduccions a més de 20 idiomes i, sens dubte, com un autor de referència als instituts del seu país i d'altres països del nord d'Europa.


Però com parla i pensa Gerbrand Bakker? De què van els seus altres llibres? Com treballa quan escriu?

Mireu els següents vídeos i us en fareu una idea.

Via llibre- Gerbrand Bakker i Luci Gutiérrez 
(11/03/2013.Des del minut 2.05 fins al minut 8.50. En motiu de la publicació de Deu oques blanques. Traducció al català.)

La Cueva del Erizo (10 /12/2013. En motiu de la publicació de Deu oques blanques. Traducció escrita al castellà)

 
"Ens definim més per les nostres fantasies que pels nostres actes".


 

Les pereres fan la flor blanca va ser la primera novel·la que va escriure Gerbrand Bakker, ja fa 17 anys. Però no ha estat publicada en català i castellà per part de l'editorial Raig Verd/ Rayo Verde fins el 2015, després de l'èxit que van suposar la publicació de les seves dues novel·les més recents: A dalt tot està tranquil (2012) i Deu oques blanques (2013).

"Escriure per entendre" ens comentava a l'últim sopar literari l'escriptora Cristina García.

 Es tracta amb Gerbrand del mateix?

Mireu que escrivia i citava Quino Petit sobre l'autor el 08/05/2012 al Cultura del País


"Quizá todo empezó, como ocurre con las historias que suscitan cuestiones que a menudo intentamos esquivar, con una pérdida irreparable. El escritor holandés Gerbrand Bakker tenía siete años cuando su hermano pequeño murió ahogado. Hasta entonces había sido un niño razonablemente feliz, pero a partir del horrible suceso comenzó a no comprender mucho de lo que ocurría a su alrededor. Y lo que es peor: empezó a hacerse preguntas. 

La pérdida de su hermano en la infancia abrió una senda que todavía hoy sigue recorriendo. “Siempre me pregunté muchas cosas, y puedo recordar claramente tener muy extraños y terroríficos sueños sobre el universo y el infinito. Creo que todavía intento, metafóricamente hablando, comprender el infinito. Por eso escribo como escribo: no una simple historia de la ‘A’ a la ‘Z’, sino siempre sobre un presentimiento, una suposición. Sobre sentimientos de los que no se hablan. Sobre la duda. Intento agarrar la vida desde la puerta de atrás”...

El asunto es saber si, hagamos lo que hagamos, elijamos la puerta que elijamos abrir, estaremos siempre solos. Para este holandés alto y fibroso no hay lugar para la duda. “Ese es mi más profundo sentimiento. Al final, todos estamos solos. Quizá sea un pensamiento terrible, pero a la vez reconfortante. Todos mis libros giran, en el fondo, en torno a eso”.


Sembla doncs que Bakker escriu també per entendre la vida, els cops i les desgràcies que ens depara l'atzar.
Aquesta primera novel·la el porta a voler objectivar els sentiments de culpa, perdó i amor que es deriven d'un accident de cotxe i acaben amb el suïcidi per ofegament del germà petit. Són principalment els germans grans, els bessons Klass i Kees (alter ego de Bakker?), que expliquen la història i intenten entendre el feixuc camí que el germà petit Gerson fa fins treure's la vida. El llibre, doncs, no deixa de ser un homenatge d'amor fraternal cap a Gerson, on es deixa que, fins i tot ell mateix o el seu gos, puguin manifestar els seus sentiments i pensaments més pregons.
Sembla que la primera versió d'aquesta novel·la estava pensada pel públic jove i que, més tard l'autor la va reescriure adaptada per a tots els públics ("Me gustan los libros que puedan leer lectores de 10 a 80 años" La Vanguardia. Cultura 07/09/2015). També hem llegit que és una novel·la de lectura obligada als instituts d'Holanda i altres zones del nord d'Europa.  

Però, què en penseu? Diríeu que és realment una novel·la per a adolescents?  

Els protagonistes ho són i expliquen la història des del seu punt de vista. De fet, la història s'explica des de diferents punts de vista: els bessons, sense especificar quin dels dos es tracta, el propi Gerson (en cursiva) i fins i tot una incursió del gos (cursiva). 

En la nostra opinió la incursió dels textos d'en Gerson i el gos ens semblen concessions dels germans grans als vertaders protagonistes de la història, un intentar interioritzar els seus raonaments, les seves raons pels seus sentiments i els seus actes, un intentar entrar en el subjecte de l'altre, ser l'altre en moments clau. 

Els vertaders vertebradors de la narració, el discurs homenatge a Gerson, ens sembla molt sovint massa ingenu, més jove, més infantil, del que en realitat hauria de ser, si tenim en compte que relaten la història tres anys més tard (17anys+3= 20 ) del suïcidi de Gerson (14 anys). Potser intenten relatar tal com pensaven que ho feien 3 anys abans? o li costa a l'autor posar-se a la pell i al cap de joves quan ell va viure el fet en primera persona de nen?

I per la temàtica? Diríeu que és adient afrontar el tema dels sentiments més profunds i fins i tot del suïcidi entre els adolescents?

La vida és dura per a tothom. També per als joves. Les dificultats, les desgràcies també els toca. I de fet com a professores de secundària pensem que ajuda molt a tothom, també als adolescents, parlar de les emocions, dels sentiments que vivim davant dels xocs de la vida, per intentar entendre-la, si es pot, i afrontar-la millor. És, de totes maneres difícil plantejar el tema del suïcidi com a impossibilitat de no trobar una explicació, un raonament vàlid per seguir endavant, quan ens sembla que als adolescents els queda encara tanta vida per viure.

Fins i tot l'autor (alter ego dels germans ?) emmarca el suïcidi de Gerson en la intemporalitat, en el mite, en la quasi màgia del conte: a la granja dels avis, una casa tradicional on el temps s'ha aturat, com de conte de fades, amb olor perenne de galetes acabades de fer, amb un llac ple d'aigua , un mitjà del que en Gerson diu "l'aigua m'agrada. A l'aigua no peses, de vegades és com si hi poguessis volar." (p.123) La casa dels contes, intemporal i l'aigua dels somnis eterns acaben embolcallant l'ànima de Gerson i la dels seus germans, Klass i Kees, per sempre més.

Altres temes que ens agradaria que poguessim comentar:


  • La relació del pare, en Gerard, amb els seus fills. Una relació plena de silencis:  Per què ha marxat la mare, on és la mare, per què els avis materns el culpen, per què només visiten els avis paterns a la primavera quan en Gerard "ensuma" la nostàlgia de casa, per què sent tanta devoció pel cotxe petit- cotxe carraca, per què no admet que es sent culpable, per què deixa en mans dels bessons la motivació per viure d'en Gerson, etc. És tracta d'un home derrotat, deprimit, que es refugia amb les màquines en comptes de la relació amb els éssers humans?

  • El personatge d'en Harald. El seu vitalisme, el seu gest i concessions cap als bessons, cap en Gerson: idees sobre tocar i parlar al malalt en coma, les cures, l'entrada del gos a l'hospital. Per què en Gerard no accepta l'ajuda i predisposició d'en Harald? Pel sentiment de culpa? Harald i Gerard són personatges antagònics?

  • La mare absent, un personatge importantíssim. La crítica diu sovint que Gerbrand "mira el món en masculí perquè en les seves obres  les dones no hi són, fugen o s'escapen" (blog l'espolsallibres).

  • Episodis "humorístics" de l'obra: Els estereotips del pare sobre Itàlia, la percepció humanitzada dels cotxes, les distorcions del pensar d'en Gerson quan estar en coma,  la manera de veure el món d'en Daan, el gos, o fins i tot les clapes d'humor negre d'en Gerson després de l'hospital quan parla amb els veïns. 

  • Per què aquest final? Era inevitable que Gerson es suïcidés per què el pare reaccionés? Búsqueda de la mare! Tothom és incomplet, sense la mare. Tothom es sent sol sense la mare.


  •  Tenim com a lectors la sensació de massa normalitat, massa contenció dins el drama familiar? Són així els holandesos?   Videos presentació de les oques blanques i Vídeo The Twin (obsessió, fascinació de l'autor pels bessons?)


  • Ens ha atrapat l'estil nu, amb poca descripció, sintètic, de frases curtes de l'autor? Aquest tipus de narració lliga amb el pensament dels adolescents?
 "Poc generós en detalls irrellevants, amb síntesi i mesura, Les pereres fan la flor blanca es mou còmode i segur entre la puresa argumental i els diàlegs parcs però farcits de profunditat emocional. D’aquesta manera, el llibre funciona com un mecanisme d’estructura aparentment nua i d’escassos circuits narratius però que amplifica una literatura sincera, salvatge i terrenal. Segurament la nodrida experiència de Bakker en la literatura per a nens, ha estat un actiu clau per aconseguir aquest to especial que destil·la l’obra i que sembla germinar més enllà de les fronteres de l’adultesa. Factor, aquest, que li permet a l’autor treballar les emocions de la novel·la amb una honestedat molt més verge i intensa". (blog gentnormal) 

"Les pereres fan la flor blanca només té 151 pàgines, però són 151 pàgines perfectes, literatura pura que ens demostra per enèsima vegada que la narrativa curta és capaç d’assolir les més altes cotes de qualitat; que és capaç, en la seva essencialitat nua, d’arribar-nos molt endins, de transmetre’ns sentiments universals i profunds, de foradar-nos el moll de l’os. De deixar-nos estupefactes i commoguts, ensorrats i adolorits, agraïts i desemparats.

 Bakker se serveix de tres veus narratives, de tres perspectives. Totes tres pertanyen a éssers encara innocents: dos humans adolescents (un quasi un nen) i un gos. El nen i el gos s’expressen en primera persona. L’adolescent, que no sabem del cert qui és, ho fa en tercera. Bakker ens ofereix un exercici fantàstic, molt poc habitual. Aquest adolescent en tercera persona, que cobreix la part més extensa de la narració, expressa de manera diàfana la dual unitat (i perdoneu l'oxímoron) del món dels bessons idèntics. Hi ha dos bessons idèntics amb un lligam indissoluble, extraordinàriament ben avinguts, de manera que la veu narrativa pot ser de qualsevol dels dos. Bakker fa que la veu se’ns dirigeixi des d’un punt distanciat, extern, esmentant tots els personatges (inclòs ell mateix, sigui quin sigui dels bessons) pel seu nom de pila. El resultat esdevé magnífic. Des d’aquest fals punt extern el personatge es pot deixar anar i mostrar-nos la terrible història amb calma, simplicitat i nuesa. Pot dir les coses pel seu nom amb una autenticitat que ens fa esfereir." (blog elfilariadna)

 És l'estil personal de l'autor? (blog properaparadacultura)
  • Quins nous projectes té l'autor? "Bakker ha avanzado que está inmerso en la escritura de una suerte de diario personal, nada que ver con la novela, en el que aparecerán sus recuerdos familiares, de los que no son ajenos sus padres, sus hermanos, o de la granja en la que creció en el campo holandés." (La Vanguardia Cultura 07/09/2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada