dilluns, 30 de maig de 2016

SILENCI A TAULA, Cristina García



Cristina Garcia Molina va néixer a Granollers l'any 1975.  És llicenciada en filologia i treballa com a professora d'institut. 



Abans de publicar el llibre de contes que ens ocupa, la Cristina havia participat en algunes antologies com Els cadells de Mas Palou i altres narracions (Premi Vent de Port, 2012) i Iceberg (Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès i Leqtor Universal, 2014). 


També és l'autora dels tres textos infantils de Plou... però quin sol! (2013): Ni tu ni jo sabem xiular, Un coet massa estret i En Màrius i l'etcètera.






Amb Silenci a Taula l'autora guanya del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'estiu 2014.

L'editorial Viena publica el llibre amb una reproducció d'una pintura a la portada d' Edward Hopper (1882-1967), pintor dels Estats Units rellevant per les seves representacions realistes i un xic misterioses de la soledat. Què en penseu, s'escau amb la temàtica de les històries, amb el desencís dels personatges principals? 
 
El llibre consta de 17 narracions que estan relligades per la manera de ser dels seus personatges, per la vida dramàtica que protagonitzen, una vida inadaptada, una vida que no deixa de ser un intent reiteratiu de perseguir, una autenticitat que se'ls escola de mica en mica, una vida plena d'algun tipus de silenci.  D'aquí ve que  el conjunt dels relats prengui així el nom de l'últim conte.

D'on sorgeixen aquestes 17 històries? 

Escriure com una necessitat de donar forma al caos. Així ho expressa la mateixa Cristina García amb un parell de minuts a Via llibre.

També ho recalca Eva Vázquez al seu article  PuntAvui Cultura (19/12/14)



"no havia escrit mai ficció fins fa sis anys i que va embrancar-s'hi en les pitjors condicions imaginables: just quan acabava de ser mare. “Amb el naixement de la meva filla, se'm van remoure moltes coses.” “Vaig deixar de reconèixe'm en la persona que havia estat. Algú que havia tingut tot el temps del món per llegir, per anar al teatre, per riure, per menjar... de cop desapareixia, i l'escriptura va ser una manera de sortir d'aquell món, de retrobar el meu espai.”






I és gràcies als exercicis de l'Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès que el llibre comença a prendre forma:
"Volia que fos un treball amb unitat, d'estil concís, treballar molt l'expressió i un tipus de text molt intens. Aparentment, sembla que els contes no tenen cap relació, però sí que hi és. Hi ha molts vasos comunicants, contes que s'entrecreuen d'alguna manera. El conjunt té un aire de família".  Entrevista de Sara Díaz a la revista El temps (11/05/15)

La crítica és unànime. Les històries veuen d'una prosa poètica que dóna precisió, ritme i cadència a les narracions i alhora flirteja amb el teatre, tant amb al·lusions directes en alguns contes (Beckett, Pina Bausch, Shakespeare, Maurice Durozier), com en la manera de viure dels seus personatges que interpreten un paper en què no s'hi reconeixen. 

A l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda  publicada a Núvol (3/11/15) li pregunta
"J.C.P.A.: Per què és important per a tu jugar amb aquests aspectes dramàtics?

 C.G.: D’una banda, perquè crec que som teatre. Em moc en els límits de l’antiga equació món igual a teatre, però no penso que cap força celestial ens hagi triat un paper per interpretar: de manera responsable o inconscient, ens l’hem triat nosaltres i l’hem de fer creïble. De vegades aquest paper se’ns fa feixuc, avorrit o, simplement, és una gran impostació. Quan la distància entre nosaltres, els actors, i el paper triat s’eixampla massa, després tenim un problema. Deambulem per l’escenari, incapaços de seguir el moviment dels altres: perduts, sense esma. I redreçar-nos, costa. I trobar-nos, costa. És el cas de “Chop-suey”. A “Drama”, l’actor moribund interpreta el seu paper fins a les últimes conseqüències i arrossega Miranda, que és un personatge deambulatori. En aquest cas, el paper els encaixa i els salva. Jo tinc molt dels dos personatges, de la passió de Vell i del desconcert absolut de Miranda. A “Amateur”, en canvi, la voluntat de ser un altre més pur no es complirà mai, per covardia o per manca de talent, que encara fa més mal."
...
"jo mantinc una relació gairebé mística amb el teatre com a espectacle. Quan funciona, hi ha poques experiències tan intenses i tan bèsties. El teatre em deixa commocionada i exhausta".

En Jaume C. Pons li fa una altra pregunta interessant:

"J.C.P.A.: I com treballes cada conte? Quin és el teu mètode d’elaboració?

C.G.: Sóc lenta, terriblement lenta. M’agradaria escriure de manera torrencial, però no puc, no en sé. Normalment el conte m’arriba en un estat molt embrionari, i té formes molt estranyes: paraules soltes, un tríptic de menjar xinès, una imatge, un eco, un poema, la meva perspectiva d’un moment concret des d’un estat d’ànim concret. Suposo que cadascú té el seu imaginari inevitable i la seva manera de fer...Amb els contes de Silenci a taula tenia l’obsessió d’aconseguir que el text fos intens en el mínim espai possible."

I per finalitzar us deixarem per llegir dues visions diverses sobre el llibre:

Per una banda,  Jaume C. Alorda a blogs.arabalears creu que " Cristina Garcia és una indagadora meravellosa de la psique humana, i sap retratar absolutament l’essència torturada d’aquestes humanitats que serveixen d’exemple o també de catarsis que caminen.  Els personatges de Cristina Garcia estan obsedits per viure realitats paral·leles que ells mateixos han inventat per evadir-se del context, normalment miserable i sense futur, que els parapeteja talment en un conflicte bèl·lic de vastament tràgiques resolucions. Precisament, perquè estan obsessionats per aquestes altres vides més altes, incapaces d’existir realment, viuen en un context quasi teatral: les referències al teatre són constants. De fet, Silenci a taula es podria entendre perfectament, també, damunt d’un escenari, amb éssers incapaços de trencar la barrera de la mudesa: per això el títol és tan encertat, perquè es una al·lusió directa al conte últim però també engloba a la perfecció la resta de textos.
Aquí dins hi ha molt de Dorothy Parker (com a retratista inclement de la realitat), d’Alice Munro (on cada conte sembla una cacera d’ànimes) o James Joyce (pel costat epifànic). I on queden els autors catalans? Potser podríem relacionar Cristina Garcia amb les petges deixades anar per Alba Dedeu o Yannick Garcia, per esmentar dos dels contistes actuals més representatius i identificables a través d’aquestes pàgines.
Per això, gràcies al mestratge d’aquests precedents ineludibles, cada conte funciona, de forma estructural, com un quadre independent però conformen, tots plegats, un retaule íntegre i integral, una novel·la fragmentada d’humanoides desballestats"


Però en canvi, Aleix Tura Vecina al blog El camí no escollit  creu que "Tot i estar generalment ben executat, però, el primer llibre de Cristina Garcia Molina no acaba de materialitzar-se en un recull emocionant des del punt de vista literari. La delicadesa i riquesa lingüística d’alguns contes es veu contrarestada per una certa monotonia tant en termes de forma com de contingut. Moltes de les peces (exceptuant de forma clara les que lidien amb la mort d’una mare, tema que apareix en dos bons contes), de fet, posseeixen la rotunditat una mica freda i artificiosa que s’ensenya i es practica als tallers d’escriptura. Agradable? Sí. Bo? Gairebé".

Quin regust ens han deixat a nosaltres els seus relats? Quins ens ha agradat més? Què en pensem de la seva manera d'escriure? Voleu saber quins dels 17 contes són autobiogràfics i quins són completament inventats? Per què darrere l'escriptura hi ha, moltes vegades, la necessitat o la urgència? Com ens poden ajudar les escoles d'escriptura a trobar la nostra veu? Quins projectes futurs té pensats la nostra autora? Novel·la, Teatre?

Totes aquestes preguntes poden tenir resposta el dijous dia 2 de juny al berenar-sopar amb Cristina García. 
Veniu tots i totes ben inspirats!
Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf
‘Silenci a taula’ és l’obra guanyadora del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu 2014
Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf
‘Silenci a taula’ és l’obra guanyadora del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu 2014
Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf
Jaume D. Alorda